si cau un petal dins d' un cumul de petals, com serà que deixarà de tenir sentit individualment per passar a ser-ne un mes, ja no tindrà la lluança de exibir-se sobre una flor, sinó que aquest cop no serà rès mes que un de mes, brut i fet malbé per l' excrement del sòl, es trobarà que ja no te sentit continuar gaudint de l' aire fresc que respirava, i poc a poc es pansirà deixant enrrere una vida de contacte. Ara ja, una vida d' hipocresia.
Mira-la, que li veus? No es mes que infimament un paisatge, vora de les 7 del matí, dins d' un lloc que et transmet, mes que cap altre cosa, l' alé de la vida, veus com poc a poc esdeve i presencíes el neixament d' alguna cosa.
Et lleves, mires per la finestra, poc a poc el fred es mes diürn, decideixes agafar el primer objecte amb objectiu fotografíc i intentar captar, amb els pocs pixels que aixo condiciona, un moment lliure de descriure, i difícil d' explicar.
Es just quan aixo passa, que jo diría, que respiro fons, i encara em sento neta; quan el desordre d' una matinada de gener, en la qual ningu ha parlat, pero en la qual tot es també fosc, i en la que per un moment pots tocar, i mai mes ven dit, amb les mans el cel.
